Joan Ximénez, el Petitet


Barcelhome posa a la venda el pis dedicat al Petitet, el noi de la rumba catalana.

Així comença la seva història:

"Es preferible reir que llorar y asi la vida se tiene que tomar...."

Això ho cantava Peret, el noi del carrer de la Cera del Raval que va inventar la rumba catalana. Pedro Pubill, com es deia Peret, provinent d'una família que tirava endavant en el mon del tèxtil, sortia a jugar al carrer de petit. Altres nois i ell corrien cantant pel carrer Cera. Gitanos, alegres i despreocupats, cansats de boleros i tangos, picaven de mans el ritme flamenc amb més lleugeresa, més ràpid, creant melodies més ballables, més d'acord amb l’època i amb la seva manera de fer. Ritmes i lletres amb gran personalitat que tractaven de temes com l’amor i el desamor, la bellesa i la hipocresia.

Feien una rotllana allà on el carrer de la Cera s’eixampla, a prop de la cantonada amb el carrer Riereta. Cantaven i reien de les cabrioles que feia en Peret amb la seva guitarra.

A ritme del ventilador, del picar de mans i la rumba catalana que Peret va passejar per mig món. I si no tenien instruments, feien servir qualsevol objecte del carrer com a tambor.

Animaven el carrer de la Cera les tardes de diumenge, aquells gitanos de llargues cabelleres negres i brillants, acompanyats dels balls de precioses gitanes adolescents i les palmes de qualsevol que s’acostava.

Sempre al costat de Peret hi havia el seu primer tocador de palmes, al que acompanyava el seu fill, Joan Ximénez, a qui anomenaven el Petitet. Gitano respectat del carrer de la Cera, que no plorava mai. I ara, desprès de la mort de la seva mare i la diagnosi de la seva malaltia degenerativa repeteix com un mantra : “es preferible reir que llorar y asi la vida se tiene que tomar...

Ara plora cada dia, ho necessita. Necessita anar al carrer de la Cera sota el balcó des d’on parlava a crits amb en Peret, en mig de roba estesa, de colors, olors i sorolls, i plorar.

Plora per la rumba, pel barri, per aquell mon colorista de gitanos festius, elegants, i rumbers. Però sobretot, plora per la promesa que li va fer a la seva mare: portar la rumba catalana a un gran teatre. I aquest any ha aconseguit crear una orquestra simfònica de rumba i portar la rumba catalana al Gran Teatre del Liceu.

Allà on el carrer de la Cera s’eixampla a prop de la cantonada amb el carrer Riereta, davant del numero 5, allà on els gitanos es reunien per cantar, allà on naixia la rumba, hi ha una escultura penjada en la mitgera on es llegeix: “es preferible reir que llorar y asi la vida se tiene que tomar...

 
 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies.